21 de agosto de 2017

Las Ramblas / Les Rambles, por Miquel Bassols

Mosaico de Joan Miró a Las Ramblas de Barcelona
Lo real de la muerte es siempre igual, idéntico a sí mismo, impensable, sin nombre ni apellidos, sin imagen, sin ningún tipo de sentido que podamos encontrarle. Es así, simplemente, porque lo real de la muerte excluye al sujeto, al ser que habla, de su reino oscuro. La muerte, decía Jacques Lacan, es del dominio de la fe. Creemos en ella, incluso cuando la renegamos, aunque no sepamos nada de ella, creemos en ella para intentar dar un sentido, por mínimo que sea, a esta identidad impensable de lo real de la muerte.

Por el contrario, los muertos no son nunca iguales, cada uno es diferente a otro, cada uno con un nombre y un apellido, con una historia escrita o por escribirse, cada uno tan singular como cada ser que habla. Los muertos existen como un hecho de discurso, sobreviven como un efecto de lenguaje allí donde la muerte, impensable, los ha ausentado de sí mismos.

Cuando la muerte irrumpe en el ser que habla de un modo más o menos súbito, imprevisto, entonces hablamos de “víctima”. Esto iguala demasiado rápidamente un muerto a otro, lo sustrae del discurso en el cual ha vivido para representarse en él. Curiosamente esto nos calma un poco ante lo real de la muerte pero también nos hace sentir de inmediato que cada uno de nosotros puede ser también una víctima. Pensamos: yo podría haber estado allí y ahora no estaría aquí, ausente de mí mismo para siempre. Es decir, nos identificamos con la víctima. Entonces es conveniente recordar que aquel muerto tiene un nombre y un apellido, que tiene una historia escrita o por escribir, que es preciso devolverle la singularidad que ha tenido como ser que habla y que el nombre de víctima le arrebata.

Ser que habla, esta expresión es un pleonasmo —recordaba Lacan— porque sólo hay ser en el lenguaje, sólo hay ser de palabra, por el hecho de que se diga y se crea ser. ¡Ah, si aquel muerto pudiera hablar, eso le devolvería el ser, su singularidad ante lo real de la muerte! A veces hablamos por él y así negamos la muerte que lo ha hecho ausente de sí mismo, pero es la manera que tenemos de hacerle un lugar entre los vivos.

Todo esto es lo que he pensado hoy cuando he leído una nota del Gobierno de Cataluña después del terrible atentado de ayer en Las Ramblas de Barcelona. La nota listaba las treinta y cuatro nacionalidades de las personas afectadas, víctimas mortales y heridos, por el cruel atentado. Hay que leer el listado: alemana, algeriana, argentina, australiana, austríaca, belga, marroquí, canadiense, china, colombiana, rumanesa, venezolana, cubana, ecuatoriana, egipcia, española, norteamericana, filipina, francesa, británica, griega, holandesa, taiwanesa, hondureña, húngara, irlandesa, italiana, kuwaití, macedonia, mauritana, pakistaní, peruana, dominicana, turca. Es algo, por supuesto, que quien había escogido el lugar y la hora para hacer el atentado había tenido muy en cuenta, de modo de éste tuviera la mayor repercusión posible internacionalmente. Y, en efecto, lo ha conseguido.
 
He pensado entonces que el acto asesino y masivo, gobernado por el imperativo loco del Uno absoluto, iba dirigido, fundamentalmente y con toda certeza, a anular de manera indiscriminada toda esta diversidad de nombres y apellidos, de historias escritas y por escribir, de singularidades diversas de los seres que hablan. No le habría importado que entre ellos hubiera, como se suele decir, “uno de los suyos”, para hacer más presente este Uno absoluto que los iguala y los anula en nombre de la muerte imposible de pensar.

En nombre del Uno absoluto se puede mercadear con lo real de la muerte y anular la singularidad de cada muerte, de cada ser que habla, incluso de la propia muerte para seguir viviendo sin querer saber nada de ella.

Esta es la batalla: hacer aparecer lo real de la muerte y la singularidad de cada ser que habla ante el discurso del Uno que las confunde en la nada cuando quiere encontrarle, él también, un sentido.

También en Las Ramblas.


18 de Agosto de 2017

Este texto, escrito a vuelatecla, es una contribución a Rel i Llamp. Podéis responder, comentar o enviar otros textos al Blog de Rel i Llamp: relillamp@gmail.com






Les Rambles
Mosaic de Joan Miró a Les Rambles de Barcelona


(Leer texto en castellano) 

El real de la mort és sempre igual, idèntic a si mateix, impensable, sense nom ni cognoms, sense imatge, sense cap mena de sentit que li puguem trobar. És així, simplement, perquè el real de la mort exclou el subjecte, l’ésser que parla, del seu regne obscur. La mort, deia Jacques Lacan, és del domini de la fe. Hi creiem, renegant-la i tot, encara que no en sabem res, hi creiem per mirar de donar un sentit, per mínim que sigui, a aquesta identitat impensable del real de la mort.

Per contra, els morts no són mai iguals, cadascun és diferent a un altre, cadascun amb un nom i un cognom, amb una història escrita o per escriure’s, cadascun tan singular com cada ésser que parla. Els morts existeixen com un fet de discurs, sobreviuen com un efecte del llenguatge allà on la mort, impensable, els ha absentat ja de si mateixos.

Quan la mort irromp en l’esser que parla d’una manera més o menys sobtada, imprevista, aleshores parlem de “víctima”. Això iguala massa ràpidament un mort a un altre, el sostreu del discurs en el qual ha viscut per representar-s´hi. Curiosament això ens calma una mica davant del real de la mort però també ens fa sentir tot seguit que cadascú de nosaltres pot ser també una víctima. Pensem: jo podria haver estat allà i ara no hi seria, absent de mi mateix per sempre. És a dir, ens identifiquem amb la víctima. Aleshores va bé de recordar que aquell mort té un nom i un cognom, que té una història escrita o per escriure’s, que cal retornar-li la singularitat que ha tingut com a ésser que parla i que el nom de víctima li arrabassa.

Ésser que parla, això és un pleonasme —recordava Lacan— perquè només hi ha ésser en el llenguatge, només hi ha ésser de paraula, pel fet que es digui i es cregui ésser. ¡Ah, si aquell mort pogués parlar, això li retornaria l’ésser, la seva singularitat davant del real de la mort! A voltes parlem per ell i així neguem la mort que l’ha fet absent de si mateix, però és la manera que tenim de fer-li un lloc entre els vius.

Tot això és el que he pensat avui quan he llegit una nota del Govern de Catalunya després del terrible atemptat d’ahir a Les Rambles de Barcelona. La nota llistava les trenta quatre nacionalitats de les persones afectades, víctimes mortals i ferits, pel cruel atemptat. Cal llegir el llistat: alemanya, algeriana, argentina, australiana, austríaca, belga, marroquina, canadenca, xina, colombiana, romanesa, veneçolana, cubana, equatoriana, egípcia, espanyola, nord-americana, filipina, francesa, britànica, grega, holandesa, taiwanesa, hondurenya, hongaresa, irlandesa, italiana, kuwaití, macedònia, mauritana, pakistanesa, peruana, dominicana, turca. Això, esclar, ho havia tingut molt bé en compte el qui havia escollit el lloc i l’hora per fer l’atemptat, de manera que tingués la repercussió més alta possible internacionalment. I de ben segur que ho ha aconseguit.

Aleshores he pensat que l’acte assassí i massiu, governat per l’imperatiu boig de l’U absolut anava dirigit, fonamentalment i amb tota certesa, a anul·lar de manera indiscriminada tota aquesta diversitat de noms i cognoms, d’històries escrites i per escriure, de singularitats diverses dels éssers que parlen. No li hauria importat que entre ells hi hagués, com se sol dir, “un dels seus”, per fer més present aquest U absolut que els iguala i esborra en nom de la mort impossible de pensar.

En nom de l’U absolut es pot mercadejar amb el real de la mort i anul·lar la singularitat de cada mort, de cada ésser que parla, fins i tot de la pròpia mort per seguir sense voler saber-ne res. Aquesta és la batalla: fer aparèixer el real de la mort i la singularitat de cada ésser que parla enfront del discurs de l’U que els confon en el no-res quan vol trobar-li, ell també, un sentit.

També a Les Rambles.


18 d’Agost de 2017

Aquest breu text, escrit a rajatecla, és una contribució a Rel i Llamp. Podeu respondre, comentar o enviar-ne uns altres al Blog de Rel i Llamp: relillamp@gmail.com

FROM: DESESCRITS 

Nenhum comentário: